Parlar de Vilabella és parlar de paisatge de vinya, d’ametllers i d’oliveres, però també de boscos i molins a prop del riu Gaià, de masos, ara ja adormits, però que durant segles van omplir de vida el nostre terme,  i de bona gent, acollidora i serena, que de vell antuvi han estimat i han conreat la terra.

Malgrat que s’han trobat indicis de vil·les romanes, l’origen de la vila és medieval. El testimoni de l’antiga Casa del Castell, el Portal de Sant Pere (s. XV), la trama urbana de la Vila Closa i les restes de l’Església Vella ens conformen un relat que podem descobrir tot passejant pels seus carrers.

Podem continuar caminant pel poble, per conèixer la crònica dels fets més contemporanis, del creixement de la vila dels segles XVIII i XIX, de la construcció de l’Església Nova, magnífica obra d’estil neoclàssic construïda al segle XIX amb la tenacitat i les mans de tots els vilatans, la Plaça del barri i l’antic Convent de les Dominiques, que conservant el seu caràcter, ha estat transformat en el Museu de Vilabella (Pinacoteca, Museu etnològic i Fòssils), gestionat per la Fundació Mossèn Comamala i per l’Ajuntament de Vilabella.

Si finalment us decidiu a fer un tomb pel terme, teniu l’oportunitat de passejar entre vinyes fins al Gaià, on la seva fressa ens parlarà d’escaramusses entre carlins i lliberals, del progrés serè del ferrocarril amb una construcció impressionant: els 7 Ponts, d’antics molins medievals o de restes fossilitzades d’un antic oceà.